Sin categoría

Vaga de fam

 

La vida és plena de reivindicacions. En tots els aspectes i a tots els racons. Qualsevol lletra, paraula o missatge, en un context concret, es pot carregar de significat. Fins i tot una cançó, que analitzada superficialment pot semblar inofensiva, pot deixar anar el missatge més destructor.

Als anys 90 se’n van fer moltes, d’aquestes. Després de tombar el hair metal, una nova onada grunge va apoderar-se de les llistes de vendes. Aquell moviment tenia en els seus líder a Nirvana, juntament amb Alice in Chains, Pearl Jam i Soundgarden, entre molts altres grups.

A partir de la unió dels últims dos va sorgir la meva admiració cap a Chris Cornell. Mai havia aprofundit entre la discografia de Soundgarden, però sí que havia escoltat Pearl Jam. Un dia, investigan sobre el grup d’Eddie Vedder, vaig trobar que existia un supergrup que els unia amb Chris Cornell. El grup s’anomenava Temple Of The Dog i únicament tenien publicat un treball homònim.

El descobriment va ser amor a primera escolta. La veu de Chris Cornell, digne de la millor diva del soul, era capaç d’emocionar a qualsevol alhora que mostrava una potència a l’abast de poques persones. Per aquest motiu, era considerada una de les millors veus de l’escena grunge.

En un moment determinat del disc, em va acabar de conquerir. La seva unió amb Eddie Vedder per cantar sobre lluitar contra el poder establert, per una vida millor i pels drets de les persones era colpidora i alhora esperançadora.

El títol de la cançó era Hunger Strike (en català, vaga de fam). Durant cert temps no vaig poder parar d’escoltar-la, era hipnòtica. Li dec molt a la cançó. Entre altres coses, amb ella vaig aprendre a apreciar Soundgarden. Vaig entendre per què aquell home esbelt de cabells llargs tenia milions de persones pendents de què cantava. I em va ajudar a corroborar que la música és més que simples lletres. Que tenen un missatge.

Després, carrera en solitari i amb Audioslave, on va seguir demostrant que era un dels millors cantants de l’escena. La seva activitat, amb petites pauses, no va acabar d’aturar-se mai. Fins i tot aquest havia llençat un treball en solitari, un cant a la vida i les ganes de tirar endavant. Una cançó viva, que empeny a l’oient a lluitar pel que estima.

Avui, però, Chris Cornell s’ha suicidat. La seva veu s’ha apagat per sempre, deixant orfe tota una generació.

La lluita continua.

Descansa en Pau, Chris Cornell. I que la teva veu ens segueixi acompanyant.

 

Articles

La papallona que crema

© Ross Halfin

Fa vuit anys, Death Magnetic (Warner Bros. Records) va posar la primera pedra pel retorn de Metallica. El grup, que havia vist com patien una crisi de credibilitat, va fer un pas enrere en la seva evolució musical per tornar a un estil més proper als seus inicis. L’experiment els va sortir bé i, pel que sembla, repetiran fòrmula en el seu proper àlbum.

Hardwired…To Self Distruct (Blackened Recordings) sortirà a la venda el proper novembre i, per calmar les ànsies dels seus fans, Metallica ha avançat dos singles. El primer, Hardwired, és la cançó d’apertura del disc. Una peça totalment thrash que per moments recorda a la sonoritat del seu àlbum debut, Kill ‘Em All.

La tornada

Però ha estat el segon single, Moth Into Flame, el que ha cridat més l’atenció. La cançó ha aconseguit contentar als aficionats més exigents del grup. Una passional línia de guitarra dona pas a un riff que torna a transportar a l’oient cap a l’època de Kill ‘Em All. Hetfield i Trujillo, encarregats de les veu principals i de suport, respectivament, compleixen a la perfecció i combinen estrofes potents amb una tornada melòdica. Per la seva banda, Lars Ulrich i Kirk Hammet porten el pes de la cançó musicalment parlant.

Per Metallica, aquest single ha suposat més que tornar a guanyar l’apreci d’alguns escèptics. S’han demostrat a ells mateixos que, tot el pas dels anys, encara tenen allò que els va portar a crear un nou estil musical. Unainquietud que els ha fet tornar a néixer, com si una papallona cremés les seves ales per borrar les empremtes del passat i tornar a ser el que un dia va voler.

Articles

Encadenats al Grunge

El 25 de gener del 1994, Alice in Chains va llençar un EP que, entre l’In Utero i l’MTV Unplugged de Nirvana, va quedar en un segon pla de l’escena grunge.

Layne Staley i Jerry Cantrell, duo vocal d’Alice in Chains || Getty Images.

Amb Nevermind, llençat l’any 1991, el món de la música es va veure immers en una revolució inesperada. El grunge, reservat fins el moment als aficionats més exclusius de l’àrea de Seattle, es convertia en una sensació arreu del món. Smells like teen spirit encapçalava la llista d’èxits i el seu videoclip es reproduïa a totes les televisions musicals. Milers de persones cantaven a tot pulmó sobre una violació i ja es parlava de la Generació X.

Enmig del rebombori, entre desodorants i revolucions, Alice in Chains va aconseguir una fita històrica. I ho va fer gairebé per accident. El grup havia entrat en bancarrota i havien decidit anar als London Bridge Studios per gravar material. En un ambient més depressiu, la duresa de Dirt es va anar deixant de banda per un so més experimental. La música i les veus de suport de Cantrell va connectar perfectament amb la veu de Layne Staley, una de les més úniques del grunge.

Una nova sonoritat

Amb un so que tirava més cap el blues, Alice in Chains va aconseguir extreure 7 cançons d’aquestes sessions. Amb elles, la discogràfica va decidir treure un EP. Poca gent esperava el que va passar quan, el 25 de gener, va sortir al mercat aquell disc de curt format: Jar of Flies. Per primera vegada, un EP encapçalava la llista d’èxits Billboard 200. Durant la primera setmana, més de 144.000 persones van adquirir aquest treball d’Alice in Chains. Possiblement, el més exitós del grup.

Jar of Flies és un viatge d’emocions que va consagrar a Alice in Chains entre l’elit musical. Tot i això, el sonat èxit de Nirvana i el suïcidi de Kurt Cobain aquell mateix any els va col·locar en un segon pla per la majoria d’una generació. Més de vint anys després, però, el record d’un EP històric segueix en el record d’aquells que van quedar encadenats al grunge.

Articles

Caldencs d’interès | Lluís Mascaró i Josep Maria Puig, periodistes esportius

Article publicat a la revista Aquae, de l’ajuntament de Caldes de Malavella.

Lluís Mascaró i Josep Maria Puig exporten Caldes de Malavella al món del periodisme esportiu. Mascaró, resident ocasional a Caldes de Malavella, va iniciar-se al Correu Català l’any 1986 abans d’entrar a treballar al Diari SPORT, ara fa ja 25 anys. També és col·laborador d’altres mitjans com La Sextao Barcelona Televisió.

Per la seva part, Josep Mª Puig, caldenc de naixement, va donar les seves primeres passes en el món periodístic a L’Altell de Ràdio Caldes, amb un programa que es deia ‘L’últim que tanqui el gas’. Posteriorment va començar a treballar a El Punt cobrint el CF Vilobí fins arribar a El 9 Esportiu. Sis mesos després de la creació del diari va passar a treballar a TV3. Va presentar durant vuit anys el programa Temps d’Aventura, sobre esports d’aventura, i actualment cobreix els partits del FC Barcelona.

Els dos periodistes es van trobar a la Biblioteca Municipal Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella per realitzar la xerrada Parlem de futbol i periodisme esportiu, conduïda pel també periodista Marc Salgas –redactor de poliesportiu al diari L’Esportiu de Catalunya, anteriorment El 9 Esportiu-. Durant l’acte van parlar de la seva professió i la funció del periodista esportiu dins una redacció.

Van destacar que els periodistes esportius són multidisciplinats i viuen sota el control de la immediatesa. Sempre han estat considerats els “bojos de la redacció”. També van incidir en la importància de distingir entre el que és informació i el que és opinió. Saben que no hi ha cap periodista totalment transparent. També es va debatre sobre els programes esportius que hi ha actualment a la televisió i la seva finalitat de debatre en comptes d’informar en un exercici d’adaptació a les noves maneres de fer dels mitjans. En aquest punt, van fer un incís, qualificant les maneres de fer dels mitjans madrilenys com “molt diferents” a les dels mitjans de Barcelona.

Un dels temes centrals va ser el Barça i la seva premsa, ben coneguda per dos periodistes que cobreixen l’actualitat blaugrana. Van destacar la facilitat amb la què es treballa en una època plena de títols, però van admetre que l’èxit un dia s’acabarà i serà llavors quan la premsa de Barcelona haurà de treure el seu esperit crític. També es va comentar la força mediàtica que és la premsa de Madrid, molt més gran que no pas la de Barcelona, i la seva gran influència sobre l’entorn del Reial Madrid. Tot i això, van voler destacar que hi ha premsa esportiva més enllà del Barça, el Madrid o el futbol.

Aquest no va ser l’únic tema de conversa. També es va tractar l’esport femení i la poca presència en els mitjans. Un tema en el que, tot i que sembla que la tendència és donar més espai en els darrers anys, hi ha molt camí a recórrer. Per últim van entrar a comentar un tema complicat com és el de la línia editorial dels mitjans de comunicació, que es decideix sobre el volum de vendes.

Els dos ponents ens van comentar, també, experiències relacionades amb Caldes. Josep Mª Puig va viure a Caldes durant tota la seva infantesa fins que va haver d’anar a estudiar: “Sempre he viscut a Caldes, fins que vaig anar a estudiar a Girona, primer, i Barcelona, després. Vivia davant de l’escola”. Va comentar que la seva relació amb Caldes és “la d’un nen que ha viscut aquí a Caldes i que ha practicat esport a tots els clubs del poble fins que marxa a estudiar i trenca aquest vincle”. Tot i així, admet visitar Caldes cada cop que la feina li ho permet.  Pel que fa a la seva infància, ens va explicar algunes vivències: “Recordo amb molt d’apreci que des de casa, que era davant de l’escola, sentia com el CB Caldes jugava. Cada dissabte o diumenge escoltava les pilotes botar i tenia ganes d’anar a veure el bàsquet. Anava a ajudar a canviar el marcador manual del bàsquet. Vaig anar a veure durant molt de temps l’equip de futbol fins i tot vaig córrer a l’equip d’atletisme…. Però si tinc un record marcat és el de sentir la pilota botar des de casa meva”. Per últim, va reconèixer la seva estima cap a Caldes de Malavella: “Quan neixes a un poble el portes a dins tota la vida perquè és on vas créixer, on hi vius gran part de la teva vida, tens grans records d’infància… i, encara que no hi visqui és un poble que porto al cor”.

Lluis Mascaro, director adjunt de l’SPORT, és resident ocasional de Caldes de Malavella: “Tinc família aquí, vinc a l’estiu i algun cap de setmana”. Tot i això, ens deia que la seva relació és estreta “des de fa molts anys”. “Els meus avis venien molt al Balneari Prats, els meus pares també… jo havia vingut al Vichy i ara la meva germana i el meu cunyat tenen una casa aquí al poble”, va declarar. Pel que fa a les vivències al poble, Lluís Mascaró recordava un moment familiar: “Recordo que la meva filla quan era petita va aprendre a nadar a la piscina del Vichy. És un record de la seva infantesa que a mi m’agrada molt”.

Al final de l’acte els tres periodistes van fer una recomanació de llibres. Josep Mª Puig va triar “Open”, d’Andrea Agassi. Per la seva part, Lluís Mascaró va triar “El periodista deportivo”, de Richard Ford, i Marc Salgas “Pedaleando en la oscuridad”, de David Millar.